Burh

Un Burh és el nom en anglès antic o anglosaxó per a una ciutat fortificada o lloc defensiu, algunes vegades centrat sobre un castre amb la intenció de mantenir-ho com a assentament permanent, encara que el seu origen era la defensa militar; "representa només un estat, de vital importància, en l'evolució del burg i la ciutat medieval".^[1] Els límits d'antics burhs encara es conserven i es troben sovint presents a les zones frontereres de zones urbanes. Molts d'aquests van ser construïts per Alfred el Gran en un pla traçat i que va continuar el seu fill Eduard el Vell i la seva filla Ethelfleda, senyora dels mercis i el seu marit Aethelred; els registres mercis citen la construcció de deu Burhs per Ethelfleda, alguns tan importants com Tamworth i Stafford, uns altres avui dia no identificables. Alguns van utilitzar els fonaments d'estructures romanes, unes altres de nova construcció i altres foren construïdes més tard. Athelstan va garantir a cada burh el dret a encunyar la seva pròpia moneda, i durant els segles x i xi la norma estricta era que cap moneda havia de travessar els límits del burh.^[2]

Un document anglosaxó del segle x anomenat Burghal Hidage nomena 30 burhs a Wessex, i 3 a Mèrcia (en aquells dies sota el domini dels reis saxons), construïts per defensar la regió contra les incursions vikingues.

Tan sols vuit d'aquests burhs van aconseguir un reconeixement municipal a l'edat mitjana: Chester, Bridgnorth, Tamworth, Stafford, Hertford, Warwick, Buckingham i Maldon.^[3] Els més grans estaven a Winchester, Wallingford i Warwick, Wallingford i Wareham són els exemples de millor conservació, amb rases i burhs encara visibles. S'ha estimat que per a la construcció de Wallingford amb un burh de 9.000 peus es van necessitar no menys de 120.000 hores de treball. Les poblacions dels burh també en general disposaven d'una llista de carrers regular, alguns dels quals també s'han conservat.